En aquesta ocasió us vull compartir una invocació/afirmació que té un gran
poder psicològic i espiritual. La seva finalitat és doble. Per un costat dissoldre
el sentiment de dualitat que habitualment sentim entre la personalitat i
l'ànima, entre el jo/ego i el Sí Mateix/Jo Superior, i per altra banda
ajudar-nos a connectar amb l'ànima que som i percebre-la per tant com la nostra
identitat més veritable i profunda.
És ideal per anar-la recitant mentalment mentre fem la caminada diària, i
d'aquesta manera la convertim en una meditació.
Diu així:
Ànima meva, ànima meva
tu que no ets tu
sinó jo
en la profunditat de mi mateix.
Ànima meva, ànima meva
tu que no ets tu
sinó jo
en la meva plenitud.
COMENTARI:
"Ànima meva, ànima meva".
Si fem aquest bis, si repetim aquesta primera part és per definir i
reforçar la seva naturalesa invocativa i evitar de percebre-la com una mera
introducció narrativa. En repetir-la ens centren i prenem plena consciència de
cap a on apunta la nostra invocació.
"tu que no ets tu"
Aquí rau el nucli i el poder psicològic de la invocació.
Mitjançant la paradoxa d'aquesta afirmació-negació trenquem la dualitat en
negar la naturalesa d'alteritat de la nostra ànima.
"sinó jo"
Dissolem la tensió de l'enunciat anterior i afirmem la veritable realitat
dins nostre.
"en la profunditat de mi mateix"
Aquí no solament ubiquem psicològicament el nostre Si mateix sinó que també
esdevé una invitació a endinsar-nos-hi.
"Ànima meva, ànima meva"
Sentim com la nostra consciència s'eixampla i va integrant la realitat del
nostre Jo diví.
"tu que no ets tu"
Repetim aquesta afirmació des de l'evidència de la proximitat de la nostra
ànima.
"sinó jo"
Ja podríem posar aquest jo en majúscula doncs una nova llum i una emoció
superior embolcalla tot el nostre ser.
"en la meva plenitud".
En el recinte de la nostra ment s'ha dissolt el miratge. La confusió s'ha
esvaït. Ja no ens preguntarem més si "tenim" una ànima, on està
situada, quina és la seva naturalesa. Vivim finalment la realitat que som una
ànima, un ser espiritual experimentant una vida humana.
Hi ha un contínuum entre els diferents estrats de la nostra consciència, i
l'ànima és el més profund d'aquests estrats, opacat sovint per les dinàmiques
de l'ego, per l'ombra i per altres continguts del subconscient, a més dels
miratges externs. O sia que en gran part de les persones l'ànima forma part de
l'inconscient i així continuarà sent mentre no integrin la seva vivència en el
nivell conscient. Les pràctiques espirituals, la meditació i el cultiu del
silenci interior són les que possibiliten aquesta integració a través del
contacte i la relació.
Jung ho expressà amb molta claredat quan digué: "La plenitud humana és
fer conscient l'inconscient".
Perquè en l'inconscient hi rau no solament l'ombra sinó també la Llum
Suprema.