En l’inici de la meva joventut vaig partir una de les neurosi que més fan sofrir
a la persona afectada, la neurosi del perfeccionisme. És obvi que darrera
d'aquest neguit, d'aquesta compulsió hi ha la recerca d'una seguretat
impossible, el miratge de crear un entorn existencial on el control de totes
les variables que la composen compensi o ofegui l'ansietat que hom pateix. El
cas, però, és que la dinàmica que la persona crea per a bastir aquest entorn de
perfecció i seguretat genera al seu torn més ansietat, creant un bucle que
atrapa fatalment la persona en un laberint sense sortida.
Un dia, en la meditació diària, em sentia especialment integrat i amb el
contacte interior estable. En aquells moments la consciència era un espai ampli
i lluminós, com si estigués situat dalt de tot d'una majestuosa muntanya en un
dia de cel clar, gaudint d'una perspectiva immillorable gràcies a la qual
qualsevol contingut de la meva consciència tenia un nou sabor i un nou
significat, mostrant-se davant meu en la seva essència i en la seva realitat
més prístina.
Des d'aquesta perspectiva, i sense saber com, es feu present en el primer
pla de la consciència aquesta pulsió, aquesta necessitat de perfecció en tots
els àmbits de la meva vida. Fou aleshores que des del silenci vibrant d’aquells
moments, des de les profunditats inconegudes de mi mateix en sorgí una veu
clara i diàfana que com una resposta al meu sofriment pronuncià tres paraules
que, com si vinguessin directament de la divinitat provocaran en mi un
"insight", un "adonar-me" sobtat que, talment s'obrís un
finestral a la clara llum del sol, provocaren la meva sanació immediata.
Aquella veu, en resposta a la meva recerca indomable i obsessiva de la
perfecció em digué: "La perfecció possible".
La perfecció possible no és que incorporés un matís a la meva exigència de
perfecció sinó que en capgirava totalment la seva essència i el seu significat.
I no solament em sanà de la neurosi del perfeccionisme, d’aquest anar darrera
la pastanaga, sinó que també em feu conscient
de la meva humanitat i més que les meves limitacions em mostrà les
possibilitats en el camí de la vida que tenia per davant. Desfet el bloqueig
que representava aquesta exigència de perfecció vaig saber que els meus anhels
més profunds de creixement i expansió eren, ara sí, no solament una
possibilitat sinó una crida engrescadora i plena de potència vital que
demanaven de mi compromís i habilitat per a respondre-hi.
