AFIRMACIÓ PER A LA INTEGRACIÓ A L’INICI DE LA MEDITACIÓ

Els meditadors habituals saben com n’és d’important assolir un cert grau d’integració psicològica per tal que la meditació esdevingui un instrument adequat que faci possible el contacte i relació amb l’Ànima o Jo superior.

Integrar els aspectes físic, emocional i mental en una personalitat bella i harmoniosa és un requisit previ per tal que aquest contacte i relació s’estableixi i sigui viscut amb plenitud,

Quan els aspectes físic, emocional i mental assoleixen aquesta integració i harmonia esdevenen un receptacle apropiat per a les energies de l’Ànima, que per la seva naturalesa subtil i lluminosa necessiten d’una ment neutra i transparent per tal que la consciència habitual les pugui rebre i integrar.

Vaig escriure aquesta afirmació per a mi i per a uns amics per recitar-la al principi de la meditació. Per fer-la plenament efectiva és necessari anar-la visualitzant mentre la recitem, amb els ulls clucs.

Així, mentre diem “La teva Llum daurada davalla fins el meu cervell” visualitzem aquesta llum com efectivament “davalla” des de la dimensió espiritual i penetra i s’escampa per tot el nostre cervell, alhora que sentim la seva energia i el seu poder expansiu.

Fent-ho així s’activa automàticament una Llei fonamental que diu que “l’energia segueix al pensament”, i d’aquesta manera en acabar l’afirmació –que és també una invocació a la presència de l’Ànima en la nostra consciència- totes les parts que formen la nostra persona s’hauran transformat en un calze daurat i refulgent, vibrant d’anhel, i preparat per a rebre allò que el nostre ser diví ens vulgui transmetre, o vulgui transformar en nosaltres mitjançant aquesta alquímia sagrada que és el seu contacte i relació.

Diu així:

La teva Llum daurada

davalla fins el meu cervell

i un raig de sol

il·lumina la meva ment;

recollit en el més alt silenci

la flama del discerniment

em manté atent

a la teva veu.

La teva Llum daurada

davalla fins el meu cor

i un raig de sol

l’inflama del teu amor;

i des del més íntim de la cripta del cor

alço un cant de joia a la teva Presència.

La teva Llum daurada

davalla fins el meu cos

i per la teva Gràcia

tot ell es commou,

fins a esdevenir un centre

de força

que en el món

la teva Obra realitza.

La teva Llum daurada

fa d’ells un tot integrat

i un canal perfecte

per a la manifestació

de la Llum i l’Amor divins.

D'UNA NEUROSI I DE LA SEVA SANACIÓ

En l’inici de la meva joventut vaig partir una de les neurosi que més fan sofrir a la persona afectada, la neurosi del perfeccionisme. És obvi que darrera d'aquest neguit, d'aquesta compulsió hi ha la recerca d'una seguretat impossible, el miratge de crear un entorn existencial on el control de totes les variables que la composen compensi o ofegui l'ansietat que hom pateix. El cas, però, és que la dinàmica que la persona crea per a bastir aquest entorn de perfecció i seguretat genera al seu torn més ansietat, creant un bucle que atrapa fatalment la persona en un laberint sense sortida.

Un dia, en la meditació diària, em sentia especialment integrat i amb el contacte interior estable. En aquells moments la consciència era un espai ampli i lluminós, com si estigués situat dalt de tot d'una majestuosa muntanya en un dia de cel clar, gaudint d'una perspectiva immillorable gràcies a la qual qualsevol contingut de la meva consciència tenia un nou sabor i un nou significat, mostrant-se davant meu en la seva essència i en la seva realitat més prístina.

Des d'aquesta perspectiva, i sense saber com, es feu present en el primer pla de la consciència aquesta pulsió, aquesta necessitat de perfecció en tots els àmbits de la meva vida. Fou aleshores que des del silenci vibrant d’aquells moments, des de les profunditats inconegudes de mi mateix en sorgí una veu clara i diàfana que com una resposta al meu sofriment pronuncià tres paraules que, com si vinguessin directament de la divinitat provocaran en mi un "insight", un "adonar-me" sobtat que, talment s'obrís un finestral a la clara llum del sol, provocaren la meva sanació immediata. Aquella veu, en resposta a la meva recerca indomable i obsessiva de la perfecció em digué: "La perfecció possible".

La perfecció possible no és que incorporés un matís a la meva exigència de perfecció sinó que en capgirava totalment la seva essència i el seu significat. I no solament em sanà de la neurosi del perfeccionisme, d’aquest anar darrera la pastanaga,  sinó que també em feu conscient de la meva humanitat i més que les meves limitacions em mostrà les possibilitats en el camí de la vida que tenia per davant. Desfet el bloqueig que representava aquesta exigència de perfecció vaig saber que els meus anhels més profunds de creixement i expansió eren, ara sí, no solament una possibilitat sinó una crida engrescadora i plena de potència vital que demanaven de mi compromís i habilitat per a respondre-hi.