Un resum del llibre GOTES DEL GRAN OCEÀ

Editorial Llibres del Segle,1994

Pròleg de Lluís M. Xirinacs
ISBN 84-8128-025-9

No deixis que el passat t'encadeni. Cerca la innocència del present virginal. Mira, la pluja i el sol ja obren la rosa i et cal tota l'amplitud de la consciència per a copsar la seva bellesa. El present sempre és lliure i és bell.

No enyoris el temps passat; penetra profundament el present; veuràs com no té objecte el teu enyor.

Meditar és obrir els finestrals de bat a bat al matí assolellat de la nostra ànima, i deixar que la llum entri i il·lumini l'estança de la nostra existència.

No cal que cerquis en països exòtics la llum que és a dintre teu; quan el teu fer, el teu sentir i el teu pensar siguin transparents com les aigües del Montseny la llum lliscarà vers l'exterior i la teva vida esdevindrà lluminosa per a tu mateix i per els altres.

Si coneixes la veritat ets un erudit. Si l'estimes, ets un savi.

Ha estat escrit: mata el desig. Però jo et dic: no matis el desig; fes que la intel·ligència i la bondat governin el desig. Perquè el desig, il·luminat per la llum de l'ànima es transforma en anhel en el més profund del nostre cor.

No importa quins tortuosos camins hagis seguit, no importa per quines fosques dreceres t'hagis endinsat, si sents encara, com un gemec en la llunyania, la nostàlgia de l'ànima.

Només la veu del silenci està lliure d'error, puix només ella serva el secret de la causa de totes les coses.

Hi ha un silenci creatiu, de vida, que tot ho comprèn; i un silenci excloent, clos, que mena a la mort.

Sents? S'acosta el silenci. Per camins tot sovint desconeguts, de llunyanies misterioses, s'acosta el silenci. Ara, ànima meva, podrem fer petar la xerrada.

A l'hivern, el roser de casa és com mort i les fulles caigudes es tornen fang. Només la fe fa possible d'estimar-lo tant com a la primavera.

Estima el teu país, la teva llengua i la teva gent. I no oblidis que hi ha altres països, altres llengües i altra gent: hi ha un món i una humanitat.

Si comparteixes les coses bones que et siguin concedides, aquestes creixeran i s'escamparan; si les guardes per a tu sol es podriran i tu amb elles.

Qualque dia, quan a la televisió ó a les revistes vegis imatges de fam, de guerra i de subdesenvolupament sentiràs a dintre teu aquesta veu: -”Digues, què n'has fet del teu germà?”.

Quan t'extasies davant la bellesa d'una posta de sol no fas sinó projectar la bellesa de la teva ànima.

Què en faràs d'eixugar les teves llàgrimes si tens qui plora al teu costat?

Flaira, amic, la rosa; admira-la, estima-la i oblida-la.

Del silenci suprem i immutable de l'ànima sempre hi brolla coneixement pel pelegrí que s'hi atansa.

Estigues amatent als cicles de la vida; sigues-ne sensible i obeeix-los. De vegades s'imposa el recolliment, la solitud creadora. Després, cal que obris el teu cor al brogit del món i comparteixis la collita amb els homes, els teus germans.

Primavera: La força i la tendresa, l'alegria de la vida que desperta; verdeja l'horitzó i s'eixamplen els carrers de la ciutat: la llum ens surt fins pels ulls.

No menystinguis cap pensament elevat per utòpic. Pensa que la llavor del roure és, com a llavor, una gran utopia.

Darrere de totes les coses i de totes les formes hi ha allò que és permanent. Concentra la teva atenció en aquesta realitat més pregona i assoliràs la Veritat. La rosa és efímera, però la vida i la bellesa que l'impregnen són eternes.

Qui és l'home savi sinó aquell que ha recuperat la innocència, i que els seus anhels tornen a ésser alegres?

No temis cremar-te amb el foc de la Veritat; cert que hi ha aspectes de tu mateix que en contacte amb la Veritat es desintegraran per sempre; però el teu Jo autèntic restarà immutable: és incombustible.

Sigues com la flor dels ametllers de l'Empordà: tan fràgil com sembla i la poderosa tramuntana només n'arrenca la olor.

La ment és la reina dels cels i de l'infern. Pren, doncs, possessió d'ella.

En la vida de l'home hi ha una dimensió exterior i una d'interior: si només en vius una vius tan sols la meitat del que et pertoca.

Ahir, a la vora de la mar, una gavina blanca em donà la mà, i tot ensenyant-me el vol precís i l'aleteig suau, ens enlairàrem plegats més enllà del vent i de l'esguard blau.

L'alegria és el somriure de l'ànima.

Quan sentis la vida bategar arreu, en cada àtom de substància, et sentiràs estimat a cada moment de la teva existència i no sabràs mai més del desconsol.

Quan hauràs trobat l'amor a dintre teu ja res no podrà fermar-lo, com res no pot aturar la flaire de la rosa o la brisa del mar.

L'amor ens fa forts perquè posa al nostre abast tota l'energia de l'univers.

L'amor és més que una emoció: és la voluntat al bé manifestada intel·ligentment, i és el goig i la bellesa que se'n deriven.

Quan hom expandeix la consciència enllà de tots els límits li és concedida la gràcia de percebre l'harmonia i unitat: això és l'amor.

Quan la voluntat, la intel·ligència i l'amor s'associen per treballar junts en una mateixa direcció, el seu poder és infinit.

A mesura que vagis penetrant el misteri de l'amor la teva vida es transformarà fins esdevenir una permanent acció de gràcies.

L'amor no lliga, no encadena: allibera, vincula i uneix.

Estigues amatent als cicles de la vida; sigues-ne sensible i obeeix-los. De vegades s'imposa el recolliment, la solitud creadora. Després, cal que obris el teu cor al brogit del món i comparteixis la collita amb els homes, els teus germans.

Home i dona s'estimaven a l'ombra de l'arbre de coral i de foc. Absorts en llur amor, no s'adonaven que estimant-se el món estimava; i que el sol brillava amb més força; i que els deves de l'aire dansaven la dansa més dolça del món; i que els ocells assajaven notes mai no escoltades que escampessin l'alegria d'amor per tot l'univers.

Quan és l'ànima la que mira tot és ple d'amor.

Les orenetes trencaven amb els seus crits allargats i aguts la calma de la tèbia vesprada rogenca. El sol es ponia vessant damunt nostre llur íntima calidesa; les orenetes s'atansaren fins la meva mà estesa. L'amor era profund.

Com la poncella verge gelosa del seu misteri, així és també el misteri de l'existència: sigues perseverant i el misteri, tan inexpugnable com sembla, se t'oferirà sense recel.

Hi ha persones que temen el silenci, potser perquè els obre de bat a bat les portes del misteri...

M'agrada agafar un terrós de terra, en la primavera humida i lluminosa, i sentir el seu batec imparable, incontenible quan m'esclata a les mans en mil trossos de vida.

Observa la vida de les plantes: de la seva callada serenor en brolla un himne a la bellesa; de la foscor de les seves amagades arrels, llurs formes alçant-se vers la llum del sol.