Les experiències místiques i d’unitat en ser transracionals i
transconceptuals es produeixen en un nivell de consciència tan allunyat de
l’habitual que les persones que les viuen es veuen incapaces de comunicar-les
amb paraules, puix el llenguatge humà es mostra impotent per a transmetre la
inefabilitat d’aitals experiències. És per això que grans místics com Joan de
la Creu utilitzen la poesia amb gran profusió de metàfores i símbols que els
permet apuntar, més que no pas descriure, vers la profunditat de la seva
vivència. El mateix fa l’altra gran místic de la humanitat, Rumi, que fa ús
també de la paradoxa com a recurs per anar més enllà del nivell purament
narratiu.
De forma senzilla i humil vaig escriure aquest poema per expressar una
experiència d’unitat mística mentre gaudia de la natura un dia de primavera del
2016
Caminant per la natura
per indrets de boscos i pastures
una atàvica memòria sacseja
la meva ànima,
com si connectés amb l’alè
primigeni
de la vida.
I em parlen
els arbres, i les plantes i les
flors
amb una parla més veritable
que la parla humana
dels mots.
Perquè sóc arbre i sóc planta
i sóc flor,
i sóc la remor que canta
la vella melodia del bosc.
I sóc la veu que revela
el secret de la terra
i de totes les coses
amagades al cor.
S’atansen els déus
i canten vora meu
la melodia que obre
les set portes del cel.
El reialme de l’esperit
és una corona de foc.
